Quin goig els anys de joventut… Llavors els meus ullals hi eren tots i podia mastegar el que fos, fins i tot els pinyols d’oliva. Els ulls no estaven emboirats per les cataractes i les  ales no es veien carregades d’artrosi com ara. Podia volar sense dolor i salvar grans distàncies  tant de dia com de nit i viure tranquil, sense por a ser desnonat d’aquesta cova, la mateixa on em va parir la meva mare, doncs sembla ser que la volen catalogar i donar a conèixer com un espai d’interès turístic.

Sóc un drac vell i feble i sobrevisc com puc en aquesta dissortada terra. Vaig néixer fa poc més de cent-cinquanta anys, no tinc fills i és ben clar que pertanyo a una antiga espècie de dracs en greu perill d’extició. Sant Jordi, al qui considero un sant baró, fa la tirallonga d’anys que no mata drac ni gallina i en senyal d’amistat cada 23 d’abril em porta una cistellada de pomes dels planters de Sant Pere de les Roures i un ram de roses vermelles, al qual cada any afegeix una més.

Resulta que en aquesta mateixa data el rei i els habitants dels pobles de la vall s’encaparren a seguir amb l’ancestral tradició de dur-me una donzella més o menys jove, afavorida o no tant, rossa o morena, esprimatxada o generosa, perquè em serveixi d’àpat a canvi de deixar-los ben tranquils a ells.

El cert és que s’equivoquen amb mi. Si s’avinguessin a dialogar els diria que tant me fa com siguin les dones -poden pensar el que vulguin- però que no me´n portin cap més. El cas és que fa una colla d’anys, molt abans que em caiguessin les dents, vaig decidir que s´havia acabat això de fer mal, allò que no vull per a mi tampoc ho vull per als altres. Així va ser com em vaig convertir en el pacífic drac vegetarià que ara sóc.

Això no treu que segueixi  tenint  un  problema amb les dones, i és que no sé que fer-ne.  A dia d’avui  són nou les que viuen amb mi i de cap manera volen tornar amb els seus congèneres.  Diuen que un poble que discrimina per raó de sexe, protegint els homes i lliurant a les dones a les urpes d’una fera ferotge no mereix cap respecte ni credibilitat.

Seguint el fil del que us deia, resulta que aprecio força cadascuna de les nou dones que han decidit cuidar-me en lloc de marxar a veure món, com han anat fent moltes altres.  Agraeixo molt la seva generositat, però és que ha arribat un punt on la seva extrema dedicació m’ofega. M’atabalen amb la seva xerrameca i em superen les nombroses discrepàncies que tenen entre elles; que si les cortines aqui i les flors allà,  que si una estoreta d’herbes a l’entrada quedaria molt bé, que si cal encendre una altra torxa perquè les cuques de llum no fan prou claror, que si aquesta figureta de fang mereix ser davant de l´altra… De debò que això cada cop s’assembla més al carruatge d’un firaire.

A més, em controlen els remeis d’herbes remeieres, el menjar i l’aigua que haig de veure, l’hora d’anar a dormir i la de llevar-me, vulgui o no em renten cada dia i em freguen el cos amb lliris d’olor, em tallen les ungles arran de pell, no em deixen xarrupar les sopes i en acabar em fan netejar els bigotis, em posen mitjons  perquè no em refredi, i un parell de cops al dia em fan fora per passar el motxo pel terra i treure una pols que, segons elles, s´amaga per tots els racons haguts i per haver.

Confesso que enyoro l’antic aspecte de la meva cova, amb els seus ratpenats penjats del sostre, les teranyines guarnint les parets, la controlada acumulació de brutícia, l’agradable olor dels fongs i la humitat que els produeix… En fÍ, que qualsevol semblança amb el que ara mostra aquest lloc és pura fantasia.

Ja he dit que sóc vell, però encara tinc forces per treure foc pels queixals, però fins i tot això no em deixen fer perquè diuen que el fum ho ennegreix tot. Si els meus pares aixequessin el cap…

Confio i desitjo de tot cor que aquest any Sant Jordi m’ajudi a trobar una solució duradora a tot aquest desgavell.

Pilar Zabala