Eren les 12 h de la nit. La Sònia seguia asseguda en un bar a prop de l’estació. El propietari estava a punt de tancar, d’abaixar la persiana i ella se sentia desesperada. Havia sigut capaç de fugir de casa seva, deixant endarrere el marit i els seus tres fills, tot buscant la quimera de felicitat que l’Oscar li havia ofert. A la seva llar tot eren crits, malentesos que al Xavier li servien per justificar les seves absències, els seus horaris distorsionats. Ni la Sònia ni el Xavier van pensar mai en el benestar dels fills. La vida d’ell transcorria entre festes, amants i la feina en aquella oficina amb la qual podia sufragar les despeses que aquell estil de vida li comportava.

Ella havia dirigit la seva existència cap a uns altres interessos que a la fi també confluïen amb els del marit. Els dos guanyaven un bon sou que els permetia oblidar-se dels fills que sempre estaven amb les seves mainaderes, això sí, seleccionades com les més responsables entre totes les que van entrevistar. La Sònia no estava feta per assistir a festes, a ella li agradava més anar de compres, sabates, vestits de marca, bosses estrambòtiques, etc. Én aquest context va conèixer l’Òscar, que treballava en una botiga de roba i complements, molt coneguda. La va ajudar a triar uns models de vestits molt llampants, tot dient-li que la veia preciosa i no entenia per què portava uns ulls tan bonics i tan tristos. Ella li explicà la seva vida, el seu benestar econòmic però la seva manca d’amor i d’interès per part del marit. Després, per animar-la una mica li regalà un formós barret de color taronja i amb aquest gest aconseguí que ella acceptés sopar plegats. Anaren a un hotel que disposava d’un bonic restaurant i l’Òscar obtingué que ella es tornés alegre i parladora.

Repetiren aquesta trobada molts cops i a partir del tercer sopar, acabaren passant la nit en una habitació de l’hotel. Ella se sentia viva i plena d’energia i il·lusions, tantes que li plantejà el divorci al marit. No en va dir res a l’Òscar, volia que fos una sorpresa. Quan ja va obtindre la seva llibertat, cità al seu amant al bar de l’hotel, tot lluint el seu fosc i car vestit, posant-se com a complement el formós barret taronja, per explicar-li que ja era una dona lliure, això si, que per aconseguir-ho ben ràpid, havia hagut de renunciar a molts diners, però esperava que treballant els dos i estimant-se tant, podrien tirar endavant.

La seva sorpresa fou increïble quan l’Òscar li va verbalitzar que sense diners no la volia, li agradava molt viure bé, i no pas, amb una “pobre dona” que a sobre tenia tres fills.  Així que després de criticar el poc encert que havia tingut en divorciar-se, marxà ràpidament tot dient-li que,  dones frustrades del marit com ella, n’hi havia moltes i que segurament ben de pressa n’obtindria un altre, inclús més jove i bonica.

La Sònia es quedà sola al bar que estava desert i a mitja llum perquè era l’hora de tancar, tot reflexionant que era millor, si lluitar pel que un ja té o buscar noves quimeres que no saps on et portaran. És clar que en cap moment es plantejà que abans de deixar tirat un vestit, cal saber de quin gènere està fet el nou, sobretot cal saber les prestacions que serà capaç de donar. Al cap d’una estona, agafà, de sota la taula, la seva maleta, sortí del bar i marxà carrer avall cap al seu incert destí.

Montserrat Sales
març 2022