feb 12

Recordo les teves sovintejades estades a casa dels avis. En aquells dies, quan els meus germans i jo coincidíem allà amb tu, no amagaves la felicitat que aquest fet et produïa, reies i ens petonejaves a nosaltres tres tant com podies i després t’agafaves amb força de la meva mà i sense esperar cap resposta m’estiraves tossudament escales amunt, camí del terrat, perquè volies que juguéssim al joc d’empaitar i també al de fet i amagar. Llavors tan sols erem unes criatures però, tot i aixi, em dol haver de reconèixer que jo sempre et seguia a contracor i amb l’ànim una mica esporuguit. T’estimava, si, però no podia evitar sentir un cert encongiment quan em trobava al teu davant. La teva figura tan prima i delicada i els teus ulls que miraven a cadascú amb la seva particular autonomia em produïen una certa pertorbació i per altra banda jo no sabia com ni de quina manera t’havia de tractar perquè entenia molt bé que tu eres una nena diferent, la teva manera d’expressar-te, d’exigir i de fer, m’ho deia clarament.  Sabia que tu eres una nena molt especial.

També recordo el dia que juntament amb la tieta i l’avi et vàrem anar a visitar en aquella mena d’escola on vas estar interna durant un parell o tres d’anys sota la tutela d’unes monges que tenien molt bona fe, però amb una evident manca de medis i fins i tot m’atreveixo a dir que amb una molt limitada preparació. No sóc jo qui ha de jutjar les decisions dels que et van dur fins allí però a mi em va desagradar força l’aspecte de tot aquell edifici tan severament auster. Per tot arreu faltava llum i color, allí tot era gris i molt trist i totes les criatures que t’envoltaven tenien un caire molt més especial que el teu. Veure´t allí tancada em va deprimir i el meu pensament va ser que tu no feies per aquell lloc.

Passat aquest trist episodi vares tornar de nou amb els teus pares i ells et van cuidar tan bé com van saber i com van sentir i potser va ser per això que van decidir no fer-te operar els ulls ni posar cap remei per adreçar-te l’esquena perquè no et volien fer patir.

Els anys van anar passant i jo només et tornava a veure de tant en tant i sempre amb motiu d’alguna celebració familiar, moments que tu aprofitaves per mostrar a tots el teu afecte i demanar-nos que un dia et portéssim a passejar i a dinar amb nosaltres, cosa que jo et prometia però que mai vaig arribar a complir.

La mort dels teus pares va precipitar el teu ingrés en una residència per a gent gran, tot i que tu encara no ho eres prou de gran. Allí et vaig anar a visitar una única i última vegada. L’aspecte que presentaves em va commoure força, havies empitjorat molt, el pas dels anys havien doblegat i omplert de dolor el teu cos feble i extremadament delicat.

Es pot dir que, pràcticament només la teva germana es preocupava realment de tu, anava a veure´t cada setmana i mirava d’atendre les teves necessitats i en tenir constància d’aquest fet vàrem ser uns quants els familiars que ens sentirem  alliberats,  alleugerits i fins i tot ben tranquils.

I avui el que havia de ser la preparació per la celebració del teu aniversari s’ha convertit en un trist i apesarat comiat.  Només els que som la teva família més propera hem assistit al teu funeral. La distància i el lloc on s’ha disposat la teva vetlla no ha fet possible que cap amiga, cap companya teva fossin avui presents per dir-te el seu últim adéu.

El desassossec que hem sentit dins nostre s’ha fet prou evident a través de les llàgrimes vessades. Tots ens hem adonat de que ara ja és tard, massa tard.

Pilar Zabala

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

6 Comentaris a “Ja és massa tard”

  1. Mª Jesús Mandianes escrigué:

    Conmovedora la forma en que describes los recuerdos y emociones que te inspira a la hora del último adiós un ser humano muy especial.

  2. Pili escrigué:

    De poco sirven los sentimientos que surgen cuando ya es demasiado tarde para mostrarlos pero el hecho de describirlos en ese relato sí que me ha ayudado a aligerar un poco mi carga.

  3. Rosa escrigué:

    Tens molta raó Pili. El sentiment de que podies haver fet alguna cosa més quant aquella persona estava entre nosaltres, es molt dolorós, però serveix perquè un altre vegada quant es te l’oportunitat, no es deixi passar.

    • Pilar Zabala escrigué:

      Es una bona veritat Rosa, les oportunitats s’han de saber veure i aprofitar en el seu moment perquè desprès, quant ja han passat, no es poden recuperar i llavors només queda el buit de les lamentacions.

  4. Mercè Miquel escrigué:

    Es un record trist ,però a vegades no es pot fer per circumstàcies de la vida,allò que al cap dels anys es reflexiona.

  5. Pilar Zabala escrigué:

    Certament la vida ens dona moltes lliçons i aquesta es una que no oblidaré.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress