mai 12

A mitja escala, tapada amb una flassada, una persona es protegia del fred, asseguda, arraconada, la única cosa visible d’ella era una ma, una ma estesa de cara enlaire demanant pietat .

Feia molt fred i un vent gelat circulava mes depresa que les mateixes persones que a aquell hora corren a agafar el metro com cada dia . Una d´aquelles persones era jo, que feia tard per anar a casa la filla, sempre faig tard per tot .

Tot d’una vaig sentir la seva veu. Una veu apagada, tremolosa, esporuguida, -Deme algo… tengo mucho frio…- Vaig recobrar el graó que amb separava d´ella i al mateix temps la vaig mirar als ulls uns ulls grans, foscos, tristos, molt tristos.

Sense adonar-men li vaig dir -No hauries de ser aquí, et posaràs malalta, a l´altre costat del carrer hi ha un centre social … i ella va dir -No tienen sitio, està todo lleno, ya lo he mirado .

No vaig saber que dir, del meu moneder van sortir unes monedes que es van perdre dins d’aquella ma tant freda. Quina escalfor poden donar un grapat de diners ?.

Quant vaig tornar plovia, a l´escala, tapada amb una flassada, no hi havia ningú, i a casa meva uns abrics i uns llits, esperaven que algú els fes seus .

Vaig arribar tard,  ella havia marxat, mes no la seva mirada que va quedar-se amb mi com una culpa que fa mal, sense poder evitar-ho,  Vaig fer tard, com sempre, i aquesta vegada no tenía remei .

Roser Segura i Riera

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

3 Comentaris a “La mirada”

  1. Pili escrigué:

    Es molt trista la situació que comentes, tan trista com tantes d’altres que intuim, sabem o coneixem y que a molts ens provoca un sentiment de culpa per no haber fet més. Et conec prou per saber que ets una gran dona amb un cor també molt gran y sé que ja sigui tard o d’hora sempre t’esforces per arribar més enllá del que realment pots.

    Un petó

  2. magui turnes escrigué:

    Es estremecedor, un grito a la conciencia que tantas veces se nos queda dormida aveces por desconfianza o miedo y otras simplemente porque nos olvidamos de que en el mundo siempre hay alguien que nos necesita y que con poco esfuerzo podríamos dar mucho denota una gran sensibilidad gracias por esta llamada de atención

    Magui

  3. Mª Jesús Mandianes escrigué:

    ¡Que dura es la vida para algunas personas! Me ha emocionado la forma tan sencilla y directa de contar una historia que desgraciadamente es el día a día de muchas personas.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress