“Santa Eulàlia assolellada, collita de vi assegurada”, així xiuxiuejava la Maria tot mirant el cel on hi brillava un sol que enamorava. Caminava entre les vinyes tot pensant en l’angunia que li produiria quan fessin la verema, xafar el raïm amb els peus nus, l’únic al•licient que tenia era fer-ho agafada de la ma d’en Ramon, un noi ben plantat que li agradava molt. Cada any esperava com una bleda a que ell li proposes sortir, tot iniciant una amorosa relació, però el Ramon callava i mai li feia cap oferta per anar plegats a algun lloc.

Es quedà pensant sota aquell solet de febrer i se n’adonà que ella també era tímida i callada i una mica antiquada en quan als rols establerts d’homes i dones. Llavors decidí que aquest cop seria ella la que li proposaria de sortir. Segur que el Ramon, al menys per educació, li diria que si i després al anar-se coneixent, ja es veuria si sortia dels seus cors, aquella espurna d’amor que ella esperava.

Amb tots aquests pensaments se’n tornà cap el mas, tot fent saltironets entre les vinyes, mentre menjava grans de raïm del formós gotim que havia collit…

Montserrat Sales
Octubre 2020