La meva companya i jo estàvem descansant plàcidament a l’estant de la sabateria de 2a ma del poble, just quan hi tocava un solet de primavera que ajudava els vianants a parar-se a l’aparador tot admirant el nostre color vermell lluent, i els harmoniosos i alts talons metàl•lics sobre els que reposàvem.
De sobte, vam veure al carrer uns dona molt ben vestida amb cabells rinxolats que després de mirar cap a tots costats, entrà a la botiga.
- Bon dia, digué. Pesa molt el taló metàl•lic d’aquestes sabates vermelles de l’aparador? I les tindríeu en un número 38?
- -El taló no pesa gens perquè està buit per dins. Ara li dic si tenim el seu número, respongué el venedor tot entrant al magatzem.
- Ho sento molt senyora, però les de l’aparador són les últimes que ens queden i son un 37.
- Tant se val, respongué, m’ estrenyeran una miqueta però les vull perquè oi que se’ls hi pot desmuntar el taló?
- Si, es pot descargolar, així si vostè es cansa de que sigui metàl•lic el pot canviat per un altre.
La senyora pagà les sabates i sortí ràpidament de la botiga.
Caminà una bona estona tot mirant a tort i a dret que ningú la seguis i així arriba a l’estació de tren. Es dirigí ràpidament als serveis i un cop allà tragué les sabates de la bossa i desmuntant ràpidament el taló de la sabata esquerra hi introduí un microfilm que duia a la seva orella dreta. Tornà a muntar el taló i llençà la bossa, a la paperera.
Les sabates li feien mal però ella encara va poder córrer per agafar el tren amb direcció a Paris que ja començava a córrer per l’andana, sense observar que darrera seu hi pujaven dos homes que semblaven sospitosos amb el seu barret i la seva gavardina.
Va seure al costat de tres nois desarrapats que anaven fent molta gresca tot bevent cervesa, i per això no va sentir la conversa de les seves sabates.
- Ufh , estic farta de córrer, quin cansament. No sé que s’ha pensat aquesta dona que som les sabates. A mi s’atrevit a descargolar-me el taló i m’hi ha posat a dins un objecte molt petitet que quan camino va fent cric, cric, cric i que m’està produint un mal de cap espantós.
- Hem de trobar la forma de tornar al nostre aparador, hi estàvem molt bé, ben tranquil•les i sota aquell solet encisador.
- Però, com? Replicà la seva companya
- Tinc una idea. Tu procura estrènyer-li molt els dits del peu i mentrestant jo , a poc que es mogui, li refregaré bé tot el taló.
- Genial companya, això és la guerra!.
Al cap d’una estona aquella dona ja no aguantava les sabates i al veure que els tres nois s’havien tret les seves atrotinades bambes i s’havien adormit, es va desempallegar d’aquella tortura i agafant unes de les bambes, les que li van semblar més del seu número, amagà el microfilm sota una de les plantilles i se les posa. Ah! Que còmode es sentia ara.
De reüll, veié com els dos homes de la gavardina avançaven pel corredor cap a ella. Com que el tren anava parant perquè arribava a una estació, baixà i arrencar a córrer per l’andana seguida pels dos homes.
Les sabates estaven encantades. Els nois es van despertar i un d’ells va veure com les seves atrotinades bambes s’havien convertit en un parell de formoses sabates vermelles. Les va agafar i tots van baixar, buscaren al revisor de l’estació, li donaren el paquet que duien i agafaren el tren de tornada cap al seu poble. Un cop allà, anaren a la sabateria de 2a ma per vendre aquelles formoses sabates vermelles i comprar les bambes que els hi faltaven.
El botiguer va reconèixer aquelles cares sabates i els va dir:
- Mireu, les sabates i les bambes tenen un preu semblant, així que us proposo fer-ne en canvi. Vosaltres em doneu les sabates i jo unes bambes.
I així ho van fer. No havien passat 15 minuts que les vermelles i lluents sabates ja estaven al seu lloc de l’aparador descansant i prenent el solet que tant els agradava.
- -No ha estat malament del tot, -digué una sabata a l’altra- hem passejat, viatjat i ja tornem a estar a casa. Em penso que ara farem una bona becaina.
Ah! si us demaneu que va passar amb la senyora i el microxip, això us ho explicaré un altre dia.
Montserrat Sales