Tirada de daus: rellotge, bens, món, bol, lluna

Nit d’imsomni

Un cop més em trobo atrapada dins la calorosa i pesant teranyina de l’insomni. El cu-cut del rellotge de la sala d’estar em confirma que segueixo desperta a tres quarts de dues de la matinada.

He comptat una llarga filera de bens blancs amb potes rosses, m’he centrat en que la meva respiració flueixi rítmica i pausada, m’he visionat damunt un pont contemplant el pas del l’aigua, també he imaginat les onades del mar arribant a la platja, he fantasiejat que sóc dalt d’un gronxador volant de cara al vent… però res de res, tot ha estat inútil. El cas és que d’altres vegades m’han funcionat aquests relaxats pensaments però avui segueixo estant tan desvetllada com al començament.

A la fi he decidit sortir del llit i reposar un estona a la terrassa. No he trigat a experimentar un gran plaer en admirar la bellesa i grandiositat d’aquest firmament on es sosté, ingràvid, aquest petit món nostre.

En aquesta super càlida nit d’agost he tingut temps per observar amb atenció la rodonesa de la lluna i les seves pigues, ara que el seu aspecte sembla més net i proper. Tan sols algun núvol perdut m’ha privat de veure, per uns instants, l’avui rosada imatge d’aquest astre que ens du llum i vida enmig de la foscor i que apareix tot just quan el sol es fa fonedís.

Un calfred em recorre l’esquena i m’apressa a obrir els ulls. M’adono que m’he adormit quan ja no ho esperava i que a la fi ha estat un somni tranquil i reparador. Ara la incipient claror d’un nou dia s’obre pas lentament al meu davant i, com un joc de màgia, va desplegant els seus diferents colors fins a triar el més convenient per avui.

Poc a poc el silenci de la nit cedeix espai al brogit dels vehicles que circulen pels carrers. Tot recomença, tot flueix.

La vida són moltes coses, a més de desconcertadament perplexa i complicada, però per damunt de tot la vida és bella. Cada dia tinc l’oportunitat de comprovar-ho.

Pilar Zabala