Al pa li diem pa, igual que al vi li diem vi. Això, que és una cosa tan clara com l’aigua, mai va funcionar d’igual manera en la  meva família.

Començaré dient que jo no parlava gairebé gens quan la majoria de criatures de la meva edat ja feia temps que ho dominaven.

Després que persones expertes en la matèria em van examinar, es va arribar a la conclusió que el meu cas no era provocat per cap tipus de dificultat física, per tant, i seguint els consells de diferent metges, els meus pares van decidir no preocupar-se més; la voluntat i el pas dels dies ja ho arreglarien. I així va ser com va quedat demostrat en el seu moment.

El cert és que per aquells llunyans dies jo tenia un garbuix mental “de ca l’ample”. El meu nom, registrat com a Àngela, va derivar en Angeles, Angelina, Angelitina, Angi, Tina Tinita i no sé quantes variants més. La meva mare es dirigia a mi en castellà, el meu pare en català, i una de les àvies en gallec. Estaven convençuts que aquesta manera de fer ajudava a tenir més gran agilitat mental, però la veritat és que jo anava més perduda que un pop en un garatge.

El meu pare es deia Antoni, però la mare li deia Tonet. La mare es dia Marta però sovint el pare li deia “amor”. Així d’enrevessades anaven per a mi les coses quan encara es van complicar una mica més en néixer el meu germanet. Em van dir que es deia Andreu però, ves a saber per quina estranya raó, van acabar anomenant-lo “Cachirulo”

Com era d’esperar, per païr i treure l’entrellat de tot això vaig haver de dedicar-hi hores, dies i molts mesos, tots els necessaris fins adonar-me que les coses no són blanques o negres; que poden ser grises, marronoses, blaves, verdes, vermelles, grogues, fumades, opaques, i a més, molt poques vegades arriben a ser prou transparents.

En fi que ja m’he tornat a perdre. Perdoneu… algú sap per on anava el fil del que estava tratant d’explicar?   Ês que tot segueix sent tan complicat…

Maleït virus, espero que no m’hagi picat.

Pilar Zabala