Santa Bàrbara beneïda, tú que ets al costat dels sants més sol·licitats et prego els diguis de part nostre que ja en tenim prou de pluja, que estem més que satisfets i agraïts per l’abundància dels seus dons, però que si us plau posin fi a la petició que els vàrem fer perquè amb la quantitat d’aigua que ens està caient ja en tenim més que suficient per un llarg temps.

Saps molt bé que durant una vuitena de dies vàrem sortir de matinada en processó demanant  compassió per nosaltres  i els nostres camps assedegats.  Tingues en compte que, a cada nou dia que passava es veien més secs i aterrossats. La llarga sequera ens estava colpejant  de mala manera en malbaratar  la nostra feina i el que haviem esperat rebre d’ella.

És ben clar que sense aigua no es pot aconseguir cap collita, però tot ha de tenir  la seva mesura. L’excés també es contraproduent i fins i tot pot arribar a ser desastrós.

Santeta meva, t’hauràs adonat que portem vuit dies de pluja, la mateixa quantitat de matinades que  vàrem sortir a implorar l’atenció dels teus companys i companyes  més influents. Ara, amb els camps anegats i els animals de granja tancats a l´estable, no tenim  cap dubte que els nostres precs han estat escoltats i fins i tot sobrepassats. 

També et preguem a tú, apreciada santa estimada, que aturis el seguit de llamps i trons que, dia i nit, ens envies a tort i dret.  Ja sé que pensaràs que  som uns desagraïts, que no sabem què volem i per això no estem mai contents. Potser tens raó, però  has d’entendre que grans i petits estem espantats amb aquest enrenou que desfermes amb tant de soroll.

No recordo que mai abans haguéssim pronunciat el teu sant nom tantes vegades seguides com ara ho estem fent. Serà que has trobat la manera i el gust a que et tinguem ben present?

No pateixis santa Bárbara beneïda, prou que fas  perquè mai ningú s’oblidi de tú. Sense anar més lluny et diré que la meva mare es senyava i pronunciava el teu nom així que els  primers llampecs esquinçaven el cel. També la meva àvia ho feia i estic segura que les seves avanpassades cumplien amb el mateix gest.  Ja ho veus estimada, som molts els que seguim encomenant-nos a tú quan el temps es capgira prenyat de llamps i trons.

Ara, tot pensant en la teva missió se m’ha ocorregut una idea que, si pots i estàs d’acord, ens ajudaria a passar una mica millor les limitacions i restriccions que ens toca viure i que ens estan amargant l’existència.

M’he explicaré. Per culpa d’un fotut i perillós coronavirus que s’escampa sens parar per tot arreu, no ens podem reunir per celebrar com cal moltes de les festes que fins ara vivíem amb molt de goig i alegria.

Estic parlant de la revetlla de Sant Joan,  dels correfocs, de la Mercè, de les festes de Gràcia, de les de Sants i la de tants altres barris.  Qué són tots aquests dies sense els focs d’artifici? – ­Jo t’ho diré, un pou de desencís i tristesa.

És per aquest motiu que et faig una altre prec. Si us plau Santa Bárbara beneïda, et prego que demanis a qui correspongui una reserva de llamps i trons per deixar-los anar, sense pluja i ben repartits, en les festivitats que t’he dit.  Ells podrien  substituir  els focs artificials tot el temps que fos necessari  i, amb la teva gràcia, les nits de les nostres festes tradicionals seguirien sent esplendoroses.

Segueixo confiant en tú i m’agradaria fer-te una gran abraçada, però dues raons ho fan impossible. Tú estàs en un altre nivell dins l’immens espai i jo penso continuar vivint aquí a la terra tant de temps com pugui, així és que…. encara que tard, el dia que sigui  ja te la faré.

Pilar  Zabala