Que santa Lucia me conserve la vista. Así rezaba el refrán que yo había oído toda mi vida, hasta que un gracioso añadió el siguiente epitafio: Que santa Lucia me conserve la vista, porque el oído ya lo he perdido. Bien, pues este día me ha llegado.
El oído hace tiempo que me empezó a fallar. Primero me decía el doctor, que eran tapones de cera y me mandaba inyectar agua caliente a presión –por la enfermera, claro está- con una enorme jeringuilla metálica, que daba miedo pensar que aquello me lo iban a meter por la oreja. Las dos primeras veces la cosa funciono. Volvía a oír perfectamente, sin aquella sensación tan desagradable de los oídos taponados, como si estuviera sumergida en el fondo del mar.
La tercera vez que fui, me dijo que ya no me podían sacar los tapones porque la cera se había “solidificado”. ¿Qué quiere decir que no me los puede sacar? Pregunte alarmada…, Pues que deberemos reblandecer la cera para poder extraerla. Y ahí empezaron los baños matinales con agua oxigenada, o con los productos que me iban recetando el doctor o la propia farmacéutica. Finalmente me acostumbre a oír este sonido de olas, estos pitidos en mi oído o a preguntar cada vez que perdía alguna palabra en los diálogos de la tv.
Pues bien, ahora también ya hemos empezado con la vista. En la última revisión, la doctora me informa, que tengo un principio de cataratas, pero que no son todavía operables. ¿Eso quiere decir que me tengo que esperar a quedar medio ciega, para que me hagan la intervención?
Pues Santa Lucia tampoco me ha ayudado mucho que digamos.
Rosa C. L.
Octubre 2020
si sí, confia en Deu i peta a córrer. Apropat a mi, operat dels dos ulls de cataractes, audiòfons a les dues relles, i si això és poc, dentadura postissa.
Que mas quieres Baldomero, eres pobre feo y sin dinero.
Salutacions per a totes les blogueres
Crec que fa temps que Santa Rita s’ha retirat, jubilat o emigrat, perquè últimament no sembla que treballi gaire.
Salutacions.
Jo crec que a Santa Rita les peticions sempre li han caigut per totes bandes i en aquest dies no dona l’abast, pobreta ella. No te ministres que l’ajudin ni cotxes de luxe per arribar ràpit a tot arreu. No li queda més que viatjar damunt uns núvols lents i plens de boira, per aixó no s’entera gaire i sovint arriba tard.
Ara en serio. Rosa has de saber que m’encanta el teu relat. De començament a final està pler de una sana i divertida ironia molt ben vinguda en aquest dies. M’ho he passat molt be mentre el llegia.
Moltes gràcies Rosa Una abraçada
Gràcies, Pili, has captat la fina ironia que intento inculcar als meus escrits encara que siguin un “dramon”. Amb sentit de l’humor les penes no són tan feixugues. Un altra vegada…, gràcies.
Rosa, ets molt realista, però si us llegiu l vida de santa Rita, veureu que ella no va poder resoldre els seus problemes ni els dels seus fills i això que va resar tota la vida, així que em sembla que totes seguirem el camí del Ferran i mentre ho fem amb bon humor i bona companyia, penso que no podem demanar res més.