– Jo et dic que sí!, no t’escagarrinis, tu pots…

— Ets tan preciós… Que si fico grapa ja perdràs aquesta virginitat tan espectacular..

— No et preocupis, amb la teva destresa i la saviesa de l’esperit que t’acompanya, faràs de mi
una perfecta meravella

— Ah, sí?… i per on començo?

— Suca!!!

— Quin color t’agrada?

–M’ és ben igual, tu posa una taca i ja veuràs quina marxa agafa…

–Xafffff! Veus?, ja t’he espatllat!

–Tira, tira, segueix!

–Et sembla amb un groc…

— Home a mi en aquesta època m’agraden els torrats…

— Apa doncs un teula, un ocre, un marró…

–I ara blau… no oblidis, si el poses quan encara són mullats entre ells juguen, i fan uns difuminats espectaculars.

–Val!, no sé pas que faig… igual queda un abstracte ben interessant -diu abaixant la veu.

–O pot ser un clàssic d’allò més formal… -diu l’altre que de sord no en té res.

I segueix; -ara mira i pensa… que veus?… Que hi pots veure si…?

–Hi veig …?, hi veig…?, hi veig moltes coses: terra, flors, ombres, Molta Vida!

–Doncs apa, ara fes que els altres també ho vegin.

El pinzell comença a bellugar a gran velocitat. Posa negra, posa blancs, vermells, taronges, i aquell paper blanc virginal queda com una autèntica obre d’art, que no sé si és abstracte o clàssica, però el que si sé és que és meravellosa!!!

Pepa Fortuny

Novembre 2021