Sí, estic ben fotut, i ho sé. No m’agrada gens ni mica…

El meu cap rutlla, però el meu cos no. Quant de temps em deu quedar abans de deixar aquest món?

Sento molt deixar aquesta família que he format, que tantes alegries, tristeses i empipades m’han donat…, però és la meva!.., i aquesta casa, aquests camps plens de flors i ocells…, el cel, els núvols, les postes de sol i les estrelles. La música, l’art, la literatura… Les matemàtiques que tota la vida m’han donat mals de cap…

Els amics, el menjar i els viatges…, en fi, el món en general…

No crec que un Déu estigui amb els braços oberts esperant-me.

Tampoc crec que em trobi amb l’àvia Antonieta i amb en Peret que va traspassar fa anys…, això em relaxà.

Sí que m’agradaria pogué retrobar-me amb  els meus pares i els meus germans…

Tanmateix…, suposo que morir-te és només un pas, sempre en el moment que estàs malament per una cosa o altra i estàs al límit. Diguem, com quan vas néixer.

El teu cap ja està encaixat, tu voldries seguir dins de la mare, calentó, ben alimentat, sentint emocions alegres, música…, sense gaires maldecaps.

Així i tot, arriba l’hora i neixes i no saps el que t’espera, no saps de què va la cosa…, i plores.

I aquest és el secret no sabem…

I sí senzillament, descansem de tantes pors, dolors, tristeses i dormim un son tranquil? I tota la nostra energia no sabem si passa a ser patrimoni del món…, espero descobrir-ho.

Adeu amics, per mi ha arribat una nova aventura!

Pepa Fortuny