No queda bé que sigui jo qui  parli de la meva filla. Que us puc dir…? Va néixer després que s’ens moris una filla, la Maria Teresa, quan només tenia dos anys i mig. La meva tristor era infinita. El meu marit i jo ens vàrem revelar… i el resultat va ser un altra nena. Va heretar el nom de les dues àvies; Maria la mare d’en Paco i Pepeta el de la meva mare, cosa que va fer molta il·lusió al meu fill gran que llegia els contes de la “Marí Pepa”, unes revistes americanes de postguerra.

Era una nena petita i escanyolida que ens va costar molt de criar… Però recordo que es prenia molt contenta els sucs de raïm que l’hi donava la meva mare. Al cap d’un any va néixer el meu cinquè fill. Aquest tenia l’energia pels dos. L’Eusebi -nom de l’avi patern- tenia més força que ella,  i l’hi feia donar tombs fins que plorava. D’això ell en deia: “engegar la ràdio”. Gairabe no sabia parlar. Més tard, però, les coses van canviar. Ella era viva i espavilada, ell fort i trapella i sempre anaven junts fent alguna entremaliadura. A casa els dèiem, Zipi  i Zape, personatges d’un altre TBO de l’època. I van anar creixent i donant l’alegria que aquella mort ens havia robat. Cal dir que els germans grans es van tornar més seriosos. No se sap mai que pot sentir un infant davant d’aquestes circumstàncies, ni  tampoc saps les conseqüències.

Així, doncs, la vida ens va portar a viure fora de Barcelona i això va fer que els meus fills acabessin tots en un internat. Jo sobretot volia que les nenes tinguessin les mateixes possibilites que els nois. Va ser un verdader desconsol per mi, i em temo que també per la meva filla. Dins del “col·legit” no va ser massa problema, però el seu cap volava. De més gran m’explicava que en l’internat el que realment va aprendre era a dissimular… A fer sempre coses que no toquen, sense que es notés massa. I aixis va acabar el Batxillerat. Un cop fora,  va seguir amb la música i va començar amb la pintura, el francès i no sé quantes coses més.

Els havíem criat en llibertat i responsabilitat, aquesta era la norma… Potser això era el que preteníem donar-los, mentre estaven amb nosaltres de vacances. El mas, on passàvem l’estiu, per ells era el paradís perdut. El fet de terrejar,  jugar amb nens, nedar, fer excursions, anar amb bicicleta i totes les gamberrades de nit i de dia,  feia que realment tots fóssim molt feliços. Ella era la més entusiasta i va sentir molt que els germans es fessin grans…Que més us puc explicar… que també ella va creixer..Realment fent el que volia, que es va casar, que es va separar i que ha tingut dos fills que per mi són “mas de lo mismo”. Apa, adeu.

Pepa Fortuny