feb 25

Quan tens que començar una nova feina, sents davant teu un abisme, per exemple: començar a conduir, pintar un quadre, escriure un relat, ser mare o simplement viure. Com posar en marxa aquesta imaginació, com formar l’esquelet del teu relat… Amb quins músculs aguantar-lo… com fer que la sang corri perquè tingui la vida que volls donar-l’hi… veurem.

Pan de limón con semillas de amapola” de Cristina Campos, “El misterio de Pont-Ayen”, de Joan-Luc Bannalec, “El infinito en un junco” de Irene Vallejo

imagesL’Adelàida seia tranquil·lament en el marge, com sempre que tornava a casa, després de treballar al poble com a cosidora. Aquella estoneta tranquil·la, prenent la fresca, i menjant feliç aquell pa de llimona amb llavors de rosella feia que el seu dia fos menys feixuc. Perquè mira que en són de pesades les dones per les que cosia…pesades i exigents. I ara cap a casa, la feina no s’ha acabat…la mare i el pare ja són grans, cal donar-los un cop de mà, la casa, el bestià, el sopar… i l’endemà tornem-hi. Així tota la setmana… no era una vida gaire emocionant la dels pobles, però sempre quedava el diumenge. Amb la Rosa la Juanita i l’Angelina anaven de “ boleio”. Els nois eran tirant a tontos, però no per això els despatxaven si no que hi jugaven a fer-se les interessants, les presumides, les sàvies, les simpàtiques, en fi, coquetejaven. I ells intentaven estar a l’alçada.

Aquesta era la vida a Pont-Ayen. Fins que una tarda que feia un cel ben rogenc, i estant asseguda al marge, va aparèixer un noi que semblava anar passejant tot mirant el paisatge. Era guapo, ben fornit, interessant i sobretot molt tranquil. Es van saludar i ella va pensar que era del poble del costat. Va seure amb ella i van començar a parlar… el cel impressionant, el temps, les flors que no coneixia… Al cap d’un estona, quant ella ja es preocupava per l’hora, ell va dir-l’hi que la portava a casa seva, que justament anava en aquella direcció i que tenia el cotxe a prop. L’Adelàida, va tenir un flaix de dubte… tants cops l’hi havien dit allò de no pugis a cotxes de desconeguts… però va durar poc. Era maco, tranquil, educat…

Sense problemes, i “xino-xano” van anar a buscar el cotxe. Era un model que no havia vist mai, un xic aplanat i més aviat rodó. No va dir res perquè no la prengués per “cateta”. Va engegar, però no anava recte, mes aviat s’enlairava i ella es va espantar. Ell se´n va adonar i posant-li la mà al braç la va tranquilitzar tot dient: -primer donarem un tomb, després et deixo a casa, no et preocupis-. Dit i Fet, ella va arribar a casa tranquil·la, fresca i molt contenta i per el que va notar, ben d’hora. Els seus pares estaven molt bé.

Quin misteri, no entenia res, però creu que va estar a un lloc preciós, l’infinit ple de joncs i de gent tranquil·la, vestida no sé com, però que semblava molt carinyosa i que la saludava somrient. S’estava bé en aquell lloc… era més aviat blau, traslúcid, i ella se sentia com una reina que a mesura que anava caminant l’hi anaven fent fotografies i mes fotografies.

Ja a casa va pensar: -demà aniré al quiosc i em compraré el diari, però seguia pensant amb ell i les seves darreres paraules: “ Anant amb tú em sentia l’home mes afortunat del meu planeta. Adéu Adelàida.”

Pepa Fortuny

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress