La difusa claror que s’escolava per la finestreta em va despertar. En el meu afany de tornar a atrapar la son em vaig girar cap a l’altre costat i em vaig submergir encara més dins del llit però no ho vaig aconseguir, seguia estant desperta i atenta al rumoreig de les fulles que arrossegava el vent. A la fi vaig decidir sortir del llit i, caminant de puntetes per no despertar els meus pares, vaig obrir amb molt de compte la porta sortint de la caravana. Llavors jo tenia vuit anys.

Em vaig apropar a la vora del llac on en aquella ocasió estàvem passant les vacances tot observant-lo amb atenció. L’aigua es removia en agitades onades al voltant d’un gran i aplanat objecte que resplendia amb uns llums parpadejants.

De sobte em vaig girar espantada en sentir uns sons estranys al meu darrera. Uns éssers sorprenents semblaven jugar a fet i amagar. Tenien la meva alçada, el cap pelat i en forma de bombeta, un ull al migdel front, el cos prim i la pell de color taronja; els braços, les cames i els peus no es diferenciaven de la resta de la gent d’aquí.

El cas va ser que tan aviat com es van adonar que els havia vist van fugir cuita corrents i d’un salt van desaparèixer dins l’aigua, tots menys un, que es va quedar palplantat al meu davant. Ens vam estar observant amb curiositat uns moments i després, vençut ja el temor i la desconfiança, vàrem aconseguir intercanviar un munt de preguntes i respostes gesticulant amb les mans. El dia començava a clarejar quan aquell nou amic em va dir molt entristit que havia arribat el moment de marxar. Els meus pares encara dormien quan vaig tornar a la caravana i jo em vaig guardar prou de dir-los res del que havia vist perquè de ben segur m’haurien dut al psiquiatra.

Ara, el pas dels anys m’ha dut altre cop davant del llac. Sentia la necessitat de tornar i veure si aquell entorn es conservava com jo el recordava. Per sort gairebé res havia canviat. Em sentia tant a gust contemplant aquell indret que ni tan sols em vaig adonar que la tarda començava a declinar. De sobte es va fer el silenci, el vent es va encalmar, els ocells van deixar de piular i les aigües del llac es van agitar. Llavors un gran i estrany objecte aplanat va sorgir de les profunditats i es va mantenir surant a la superfície com una gavina qualsevol.

Un cruixit al meu darrera em va fer girar el cap i llavors el vaig veure. Era ell, no vaig tenir cap dubte, el color taronja de la seva pell ho confirmava. Després de vint anys els dos haviem acudit al mateix lloc on ens haviem conegut. Llavors ell va posar la mà al meu front i a partir d’aquí la nostra entesa va millorar en agilitat i fluidesa pel fet de poder-nos comunicar telepàticament.

Ara el meu company extraterrestre i jo viatgem plegats i ben enamorats camí de les estrelles, el planeta Cítric ens espera. De debò que el destí és imprevisible i força capriciós.

Pilar Zabala