Era un hivern molt dur. Feia tant de fred que els vidres es glaçaven i els metges no donaven l’abast amb tants refredats. El vent era fi, tallant , gelava els nassos i els arbres plens de neu i de glaçada no permetien collir castanyes per torrar-les al foc i escalfar-se una mica.

La Roser estava a la finestra i tot mirant el cel es demanava si els habitants d’altres planetes també patien tant fred, encara que raonava que podien tenir cossos molt diferents i llavors les seves necessitats també podien ser unes altres. Des de la finestra veia l’ombra de les muntanyes que tenia davant i malgrat estar cobertes de neu, tenien un perfil blanquinós molt bonic en contrast amb el cel , molt fosc i net on hi lluïen i parpellejaven molts estels, grans i petits.

De sobte, li va semblar que una brillant estrella es movia i s’anava desplaçant pel cel en direcció a on es trobava ella i va córrer a buscar el seu telescopi. Un cop instal·lat s’adonà que aquell brillant estel, anava baixant en la seva direcció i s’anava expandint de manera que a l’arribar al seu costat ho va fer com una pluja de petits estels. Es quedà sorpresa i meravellada quan s’adonà que a l’arribar a terra aquells petits estels s’anaven convertint en petits essers de llum. Els demanà qui eren i un d’ells se li acostà molt fins fer entrar a la Roser en el seu cercle lluminós. Llavors ella notà que li explicaven que venien d’un gran estel, un planeta diferent on els habitants s’havien convertit en sers lluminosos, energètics que tenien com objectiu vigilar els planetes on hi havia conflictes i ajudar-los a resoldre’ls.

– Doncs aquí tindreu molta feina perquè les persones estem plenes de prejudicis, fem la guerra amb tothom, no cuidem l’entorn, destruïm els boscos, considerem els animals i les plants com éssers que tenim al nostre servei per massacrar-los……

– No et preocupis, li digué el ser de llum. Nosaltres volarem damunt de tot el planeta i anirem desprenent-nos poc a poc de la nostra energia per poder sanar tot el vostre planeta.

– Si digué la Roser, però en necessitareu gastar tanta que potser acabareu desapareixent vosaltres.

– No et preocupis, Roser. A tu i la teva família que sou bona gent i respectuosos amb tot, us cobrirem amb una manta d’estels i us enviarem a una altra època quan tothom hagi après a estimar la vida i sigui capaç de conviure en pau.

– Tu creus que això serà possible? Demanà la Roser

– I tant, nosaltres no som habitants d’una altra galàxia sinó que venim de la pròpia Terra, solament que d’un altre temps, on les persones s’han anat desprenent tant de les coses materials inclòs el propi cos, que els bons sentiments que ara ens governen ens han convertit en petits estels de llum i la nostra feina es ajudar els demés planetes a que arribin també a aquesta plenitud, tot adonant-se que una multitud de petits estels donen pas a una gran i meravellosa estrella.

– Gràcies, respongué la Roser, es ben cert que mirant els estels del cel sempre s’aprèn alguna cosa…

Montse Sales