Els superherois no sempre hem nascut sent-ho sinó que ens hi hem convertit amb el pas del temps a mesura que hem tractat de resoldre els nostres problemes i d’ajudar els altres en les seves necessitats. Perquè ho entengueu us explicaré la meva història.

De  petit era molt trapella i la meva mare sempre m’amenaçava en tancar-me a la cambra fosca. A la casa de pagès on vivia, hi havia una cambra on tenia prohibit entrar. De vegades, obria una mica la porta i la foscor era infinita, anant acompanyada d’uns sorolls misteriosos, així que quan sentia l’amenaça, m’escagarrinava de por. Les meves entremaliadures corrien paral·leles amb la gran fòbia que vaig adquirir a la foscor.

Tenia moltes ganes de superar aquesta fòbia. Al començament vaig optar per mides que protegissin la meva dignitat, com per exemple, posar-me un antifaç per amagar els meus ulls plorosos i un vestit de goma perquè no es veies ni sentis l’olor de les meves escagarrinades. A tot això s’hi afegia la feinada que comportava ajudar els altres: que a un vellet se li havia escapat el gat tot enfilant-se a un arbre, doncs  allà anava el superheroi per rescatar-lo, que a una parella els hi havien aparcat un cotxe tan a prop del seu que no el podien treure, cridaven al superheroi i amb la meva gran força, adquirida fent abdominals, o sigui, prement la panxa perquè la meva por no deixes que en sortís res, aixecava com si fos una ploma el seu vehicle i el transportava a un indret més adient.

D’activitats  importants en feia poques. Volia salvar el món i moltes vegades les autoritats em demanàvem que ho fes, però aviat em vaig adonar que les seves crides de salvació molts cops eren interessades i a més també vaig descobrir que tot salvament del món el fa la col·lectivitat no un sol home per molt superheroi que sigui.

En arribar l’estiu el meu vestit es va tornar molt calent i feixuc i l’antifaç també em feia suar molt, així que un bon dia, vaig seure en un tronc del parc a pensar com desfer-me de la meva por a la foscor per no haver de dur una vestimenta inapropiada i ridícula. Quan més capficat estava amb els meus pensaments, se m’acostà un grupet d’infants que no tenien més de cinc o sis anys i em preguntaren:

–Ets un superheroi?

–Sí, -els vaig respondre

–I que fa un superheroi?

–Ajuda a la gent, els resol els problemes que tenen

–Ah! -digué una nena- i no se t’ha acudit mai en comptes de resoldre els problemes, ajudar-los que ho facin per ells mateixos?

–No perquè necessito sentir-me valent, si no, mai podré resoldre el meu problema.

–I quin és el teu problema?

–Tinc por a la foscor

–I per això t’amagues sota aquesta ridícula disfressa?

–Sí

–No et preocupis, nosaltres t’ajudaren a superar-la.

Anàrem plegats fins a casa meva i ens pararem davant la cambra fosca.

–Mireu -vaig dir-. sí obriu una mica la porta  veureu que tot està molt negre i sentireu uns sorolls que són els que em fan tanta por

–És que no has d’obrir una mica la porta, sinó del tot, així la foscor podrà sortir i s’anirà esvaint al mateix temps que a la cambra hi entrarà la llum.

–I els sorolls?

–Encara no t’has adonat que és el soroll que fan les teves dents en petar unes amb les altres per la por?

–Caram, no se m’havia acudit. Crec que estic superant la por, però m’adono que alguna coseta queda, no soc un superheroi de veritat.

–Ningú ho és, -respongueren els nens-  així i tot et farem un regal perquè ho acabis de superar,

Llavors em regalaren una llanterna i amb ella a la mà, la meva por es va acabar de dissipar. Potser direu que si utilitzo una llanterna és com fer una mica de trampa, però,  què voleu? Ni tan sols els superherois som perfectes.

Montserrat Sales