set 20

sala d'esperaAvui la sala es plena, uf, quina angoixa, la calefacció hi es a ple rendiment, ja m’he tret la jupa i potser em tindre que traure també el suèter, fa calda, no és estrany que el nen d’aquell cotxet plori, el tenen tapat fins a les orelles, i la mare ni se n’adon, gronxa que gronxa, el nen, plora que plora, li posa el met a la boca, el nen l’escup, això sí, no para de garlar amb la veïna de seient, tota la conversa gira al voltant del veí del pis de sobre d’una d’elles, en donen ganes de agafar el nen i mig despullar-lo, però saps que, ja s’ho faran.

Treu el cap per la porta el doctor i crida, -Rafel Areta,- s’aixeca un senyor d’edat avançada calb amb ulleres, ranquejant es perd al rere de la porta on treu el cap del doctor.

Tinc per veí de seient a l’esquerra, un xicot ben segur casat, doncs llueix aliança al dit de la ma esquerra, no fa mes que guaitar les cames de la mossa que tenim davant, no hi ha per menys, la nena, bé, no tan nena, llueix cames, ja que la “mininissima” faldilla no arriba a tapar mes enllà tot just de les entrecuixes, miro al xicot de reüll, i casi diria que li cau la bava. No m’estranya.

De veí a la dreta, seu una senyora un tant deixada, em refereixo al seu aspecte, com diria jo, no gaire polida, pantalons de xandall no gaire a to amb la seva edat, bastant usats, sobre els genolls, un abric de pell girada sintètica molt tacat, al cos un jersei desfila-xat color vermell, el cabell sembla que li ha pentinat una gallina. Tot això no te mes importància que la que se li vulgui donar, però el “tufillo” que desprèn no es gaire agradable.

Altre cop el cap guaita per la porta i crida. -Loreto Badaloc-. Una veu com sortida d’un confessionari diu, Jo. Una senyora molt recomposta s’encamina a saltirons polint-se el vestit amb la ma, tacons d’agulla, se li torça un peu i va a parar als braços del doctor, vermella com un tió desapareixen tots dos rere la porta, a mes d’un dels que hi som a la sala se li escapa la rialleta.

La mossa que llueix cuixes està un tant nerviosa, els ulls del xicot no s’han apartat d’ella, s’aixeca de la cadira i s’estira la faldilla cap vall, – Si ja pots estirar, no te n’adones que no hi ha mes roba?- Torna a seure i es cobreix els genolls amb la jaca que tenia a la cadira del costat, el ulls del xicot s’esmorteeixen.

El “tufillo” a poma podrida barrejada em vinagre que emana la veïna em cala fort, si triguen gaire en cridar-me canviaré de lloc.

Al costat de la mossa de les cuixes (ara tapades) hi seu un altra xiqueta la miro i la miro, i em fa una cosa aixi, com diria… pena. Si pena, es prima i seca com un bacallà, mal vestida esparracada, unes botes deslluïdes, deu de patir allò que s’en diu aixi com Aloreccia, ben bé no es així, potser sigui Anorèxia, apa tant si fa, una cama sobre l’altra i penso que es un -tic- el que li mouen els peus, la punta del peu que toca terra fa dos colpets a terra i el de sobre del genoll una puntada cap endavant, a un ritme constant. Un dos a terra, un en l’aire. Un dos terra, un en l’aire, porta aixi molta estona potser mes de mitja hora, fins i tot jo a dintre meu segueixo el ritme, un dos- tres un dos- tres.

Sobre la porta i surt la senyora recomposta, ja no tant vermella, cap baix i de pressa com si se li estiguessin cremant els cigrons surt de la sala. Els presents de la sala se la miren amb un somriure als llavis, potser esperant un altra torçada del peu.

A la porta hi es el doctor de peus i don la impressió que per dintre seu hi ha una rialla de lo mes forta. Crida, -Rosalia Riudenaps, – Ens mira a tots i en veu mes forta repeteix.- Rosalia Riudenaps.- Me n’adono que soc jo. D’un salt em poso dreta, em cau la jupa a terra, m’ajupo a recollir-la i apa, allà que va la borsa per terra i tot el seu contingut escampat fins i tot per sota les cadires, no falten mans en vindre en ajuda per recollir-ho tot. Ara sóc jo la que es posa vermella com un titot, corro cap la porta, el doctor em deixa pas i tanca la porta rere meu, ens mirem tots dos i sens escapa una rialleta

 

F. Guardiola

Gener 2013

 

 

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

6 Comentaris a “Sala d’espera”

  1. Pilar Zabala escrigué:

    Cuantes coses curioses i diferents es poden observar quan estem atents als moviments de la gent. Aixì ho constato cada cop que em trobo en una sala d’espera o en un medi de transport, També ho vaig viure d’aquesta manera mentre era al hospital esperant el naixement del meu 3º net. Un motiu curiós que també em va inspirar per a fer un relat

  2. Ferran Guardiola escrigué:

    Es ben veritat que l’aïllament dintre d’un grup de persones que no coneixes t’eviten ha observar el comportament de cada una de elles, i casi be fer un anàlisi de la seva personalitat
    M’agrada el teu comentari
    Cordialment. Ferran

  3. Mª Jesús Mandianes escrigué:

    Ferran, tu relato ha empezado arrancándome una sonrisa y ha terminado haciendo que riese a carcajada. Creo que provocar una sonrisa en el lector es la tarea más difícil del escritor. Tu lo has conseguido de pleno con un lenguaje directo y sencillo, describes las diferentes escenas con tal dinamismo y una fluidez que parecen una película cómica. En resumen ¡me ha encantado!

    • Ferran Guardiola escrigué:

      Es el que jo pretenia era distreure al lector amb una mica de humor, el que no m’esperava era el impacte de comicitat que ta causat i la acollida tan favorable de part teva, per mi es una gran satisfacció rebre aquestes lloances
      Gracies

  4. Magui Turnes escrigué:

    Ferran has conseguido tu propósito, distraerme y tengo que añadir que igual que a Mª Jesús tu historia me arrancó mas de una sonrisa y alguna que otra carcajada lo describes tan bien que me parecía estar dentro de toda esa situación.!!! FELICIDADES¡¡¡
    un abrazo

    • Ferran Guardiola escrigué:

      De esto se trataba, de hacer aflorar una sonrisa al lector, y vuestros comentarios me lo confirman.
      Tu comentario me alaga, no se si merezco tanta atención.
      Acepto tu abrazo y te correspondo con otro
      Gracias

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress