Feia hores que conduiem per una interminable autopista i estàvem força cansats. Els dotze dies de vacances destinats a visitar diversos llocs d’aquell país havien resultat ben invertits i molt aprofitats, però el viatge havia arribat a la seva fi i érem de tornada cap a casa. El cas és que havíem aprofitat l’estada fins a l’últim moment i ara eren molts els quilòmetres que encara ens quedaven per davant.

La nit avançava sense remei i amb ella la pesantor dels ulls se´ns feia cada cop més patent; era el senyal inequívoc que ens havíem d’aturar. Erem ben conscients d’això però en ple mes d’agost i sense haver tingut la precaució de reservar habitació amb antelació, teníem clar que se´ns presentava un bon problema.

A la llunyania unes poques llums parpallejants refulgien de tant en tant emmig de la foscor. Ja contàvem en dirigir-nos cap a la primera sortida quan ens va sorprendre la vistositat d’un llum de neó anunciant habitacions. No cal dir que, sense dubtar ni un segon, vam anar en la seva direcció.

Es tractava d’una petita però bonica torre de dues plantes envoltada d’un petit jardí arbrat. Em va sobtar l’elegància i el bon gust que presentava el vestíbul. El terra enmoquetat de vermell, la magnífica lámpara de vidre penjant del sostre, sillons entapisats amb vellut verd, gerres amb flors i plantes molt ben disposades. En fi, tot oferia un ambient molt particular.

L’habitació, molt sofisticada en el seu conjunt, no estava faltada de detalls. Fins i tot em vaig preguntar si el parpadeig del llum de neó que s’escolava dins del dormitori formava part del guarniment.

El cansament i la son ens van vèncer i no va ser fins l’endemà, a plena llum del dia, quan em vaig adonar on érem. La resposta de tot plegat era davant l’ampolleta de desinfectant íntim que hi havia en el bany d’aquell luxós “Motel” de carretera.

Pilar Zabala