EL VIATGE

Estava llegint un llibre, encara que m’adonava que no aconseguia captar la meva atenció, la trama no era gens divertida, perdia el interès a cada pàgina que passava, i encara que tenia lletres davant meu no treia l’entrellat, era com a vegades em passava al anar a dormir, que comptava una ovella, dues, tres… abans no em venia la son. Em va distreure un soroll quasi imperceptible, com si algú amb les ungles rasqués  la porta. De sobte em vaig sentir espiada, com si pel forat del pany m’estesin vigilant. Això no m’agradava gens.

Vaig deixar la lectura, per estar atenta al que passava darrere aquella porta. Mentre pensava que a hores d’ara jo tenia que estar viatjant en avió a un lloc llunyà, però maleïda juguesca, que em va fer perdre l’enteniment, en una jugada d’un sol dau. Vaig fer  l’aposta al numero més alt, per decidir si feia o no aquella sortida i la vaig perdre. D’aquesta manera tan fora de lloc no vaig anar de viatge a aquell país llunyà, on hi havia grans boscos, i hagués pogut estudiar aquell arbre emblemàtic que tant m’atreia.

Pel meu mal cap, em trobava a casa meva, amb un gran interrogant que resoldre, i que no sabia per on començar. Però no volia perdre les esperances, algun dia podria fer el viatge, potser si que trigaria, però qui sap quan seria, i era en un món de tristesa perquè vaig arribar a la conclusió, que pot ser, quan hi anés ja seria tan gran, que ho hauria de fer amb l’ajut d’un bastó.

I amb aquesta conformitat em decidí a dormir, pensant que somiaria coses boniques.

Teresa Vidal

Abril 2020