feb 27

índice50Es comenta que en un temps passat, i en un  indret incert de l’Aitxuri, la muntanya més alta del país vasc, va existir una gran diversitat d’éssers força estranys, que vivien amagats en obscurs amagatalls, ben protegits  per espessos i espinosos boscos.

Entre tots aquelles éssers, alguns d’ells veritablement lletjos i fins i tot monstruosos, hi havia una criatura de dolça aparenca i rostre bellíssim que cada dia, just a mitja nit, es dirigia vers una font propera per emmirallar-se en les seves cristal·lines aigües i pentinar els seus  abundosos i llargs cabells daurats.

La nostra protagonista pertanyia a l’estirp de les Làmies i, igual que  totes elles, lluïa un cos cimbrejant i esbelt com un jonc. Es pot dir que hauria  passat ben bé per una fada si els seus peus deformats, semblants als d’un ànec, no delatessin  la seva veritable condició.

El cas és que no entrava en els plans d’aquella Làmia passar la resta dels seus dies a l’ombra de la nit. Ella desitjava contemplar els boscos i els rius amb la plena lluïssor del sol, sense haver de patir constantment la por a ser  condemnada si la sorprenien les primeres llums de l’alba.

Així pensant, un dia va decidir apropar-se a la cova de l’Herensugue, una mena de serp gegantina i pegalosa que custodiava un cobdiciat beuratge que li havia confiat la Deesa Mare. Tenia clar que si aconseguia tastar, ni que fos una mica, d’aquella poció, li desapareixerien per sempre aquells horribles peus d’ànec i aconseguiria ser i viure com la resta dels humans.

La Lamia va esperar fins que, poc abans que es mostrés la matinada,  l’Herensugue s’adormís. I llavors, amb molt de compte, es va endinsar ràpidament en les profunditats de la cova. Ja es disposava a apoderar-se de l’herbatge i apropar-se’l als llavis quan, per desgràcia seva, el primer raig de llum la va sorprendre de rasquilló, prenent-li la voluntat i la força, i a partir d’aquell moment la Làmia ja no es va poder escapar de la dominació de l’Herensugue, que sempre més la va obligar a acompanyar-lo en les sovintejades incursions que feia als llogarrets de fora el bosc, on es dedicava a espantar a la pobre gent que allí hi vivía, i tan li era que fossin els més petits com els més grans.

Es aquesta una curiosa història que molta gent dona per certa, tan és així que hi ha qui diu que, a dies d’ara, ha pogut veure a una bella però  trista Lamia, que travessava el bosc al costat del malvat Herensugue.

Pilar Zabala

 

 

 

 

 

 

 

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Un comentari a “Tan sols una llegenda més”

  1. Mª Jesús Mandianes escrigué:

    ¡Pilar! De esta historia se deduce como siempre que como una no se espabile acaba durmiendo y viviendo con su por enemigo.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress