feb 07

Avui la comarca del Pallars Sobirà, on es troba situat el poble de Burg, s’ha despertat amb mandra sota un espès mantell gris. El vent arrauxat que l’acompanya és premonició  que no trigarà gaire a descarregar la pluja, però tot i així, i amb la ferma decisió de caminar una mica, em dirigeixo cap el lloc on es troba el que en un temps passat va ser un actiu molí de gra i que ara es mostra vergonyosament enrunat. La seva situació al  costat d´un camí que segueix el curs d’un torrent mig amagat entre arbres i esbarzers i s’endinsa enllà, tot vorejant els verds camps de pastura.

Els cops de vent agiten la testa dels arbres i a l´escolar-se entre les branques es produeix una suau i dolça remor. Tot seguit les fulles més febles es desprenen a grapats i en el seu descens inicien una dansa que omple l’espai d’una sorprenent pluja daurada. Mentre admiro aquest bell espectacle m’encega durant uns segons la ziga-zaga que un llamp esplendorós ha dibuixat al cel i el retruny del tro que segueix a continuació m’obliga a desfer el camí ràpidament.

Un cop sóc dins l’escalf del meu acollidor refugi contemplo darrera el gran finestral la manifestació d’aquesta gran tempesta que s’apropa. El matí es vesteix ràpidament d’una foscor que sembla voler agermanar-se amb la nit, una foscor que vol ser silenciosa però que constantment és estripada per les llums fugiseres dels llampecs i l’estrèpit paorós dels trons.

La contenció de l’aiguat es deixa anar per fi descarregant tot el pes de la seva capacitat i mostrant la grandiositat de la seva  força. En mig de la tempesta el vent accentua la seva intensitat empenyent l’aigua amb fúria contra les finestres i fent tremolar els vidres amb un dolorós escruximent apagat, mentre la pluja no deixa de repicar damunt el sostre de pissarra per relliscar després i precipitar-se al buit en impetuosa cascada.

Passat un temps l’aiguat aminora lentament la seva descàrrega fins a esgotar-la quasi del tot. Els llamps i els trons s’allunyen a poc a poc i de nou torna a aparèixer la freda grisor inicial per damunt de la foscor.

Petites i fràgils nuvolades de vapor blanquinós no triguen a emergir sense pressa pels racons de les fondalades, es passegen lentament per la vall i a mesura que van ascendint adopten diverses formes que em conviden a jugar amb la imaginació; puc veure fràgils cavalls alats, elefants, ogres, monstres de tota mena i també rostres bellíssims que en pocs segons canvien de perfil. Poc a poc, les disperses unitats vaporoses es troben entre elles i acaben formant allargassats grups compactes que, situant-se davant la primera línia de muntanyes, aconsegueixen amagar la magestuositat de la seva existència.  En el seu tranquil recorregut passen un cop i un altre davant del meu finestral i el seu cos flonjo i tupit m’impedeix de veure qualsevol senyal o indici del que segueix estant a fora.

La boirina és constant en el seu fluir al llarg del dia i apareix menys o menys densa segons el dictat de la pluja, ara molt més feble i callada. Tot i així de les lloses de pissarra  continuen regalimant un seguit de llagrimons brillants mentre les branques dels arbres es mostren  enjoiades amb fràgils collarets d’aigua gotejant.

Aspiro amb fruició l’intensa fragància que es despren dels camps humits mentre en el cel es comencen a dibuixar les primeres estrelles. Certament l’espectacle d’avui ha estat grandiós i magnífic però tot i així no puc deixar d’anyorar l’acollidor escalf que  proporciona el sol de tardor.

Pilar Zabala

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

6 Comentaris a “Tempesta de tardor”

  1. Rosa escrigué:

    Quina descripció tan maca d’un dia de pluja amb aquest paissatge tan maravellos dels Pallars. Encara que anyoris els raigs de sol, tambè la pluja te el seu encant. I quina maravella de flaire a terra molla, que queda despres de la tempesta…

  2. Pili escrigué:

    Certament és fantàstica l’olor que desprèn la terra molla i la disfruto molt de veres, però el cas és que m’agafa “morriña” quant la pluja i la foscor perduren masses hores.

  3. Mª Jesús Mandianes escrigué:

    ¡Esas tormentas de los Pirineos tan parecidas a las de mi tierra! Me encanta la descripción que haces desde las ráfagas de viento, los relámpagos y la apoteosis de la lluvia abundante.
    Ahora soy yo la que siente morriña.

  4. Pili escrigué:

    No te entristezcas Mª Jesús, és bueno sentir “morriña”. Es un caldo de cultivo que hace surgir ideas i sentimientos escondidos que ayudan a activar la imaginación i el deseo de escribir.

    Un beso

  5. Ferran Guardiola escrigué:

    Atardeceres de invierno en Ribera de Cardos (Pirineo) . Que recuerdos. Viendo caer la nieve, escuchando el ruido del silencio, i el vagar perezoso de las aguas del río Cardos
    E experimentado mas de una vez esta paz
    Gracias Pilar

  6. Magui escrigué:

    Una estupenda descripción Pili tan real que me parece sentir la lluvia al caer se puede apreciar hasta el silbido del viento yo desde luego soy mas de sol pero el paisaje que deja un día de tempestad es tan bucólico que te invita a sentir, soñar, escribir y un montón de cosas mas.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress