Va haver-hi un temps que, en arribar la primavera, es podien veure molts dracs sobrevolant el nostre país. Provenien de terres llunyanes i cada any es des-plaçaven al llarg de molts quilòmetres tot buscant un lloc més atemperat.

És per això que travesaven pobles i muntanyes emmig d’una gran cridòria i també d’algunes baralles, per mirar d’aconseguir els millors llocs on poder covar els  ous que no trigarien a posar les femelles.

Els espais que oferien les coves eren sens dubte els més apreciats, però era molt clar que no n´hi havia prou per a tots, així que la gran majoria es van espavilar  a ocupar els cims més atapeïts i els barrancs més costeruts i profunds que van trobar.

Però… sempre hi ha un però. Resulta que, entre tots els dracs nouvinguts n´hi havia un, el més jove de tots, que va arribar l’últim a les nostres terres i en va tenir prou amb un cop d’ull per adonar-se que els llocs més convenients ja eren ocupats.

Aquest drac es resistia a haver de buscar un lloc lluny d’on eren els seus companys, volia poder volar amb ells i compartir jocs i menjar, com sempre havien fet. Així és que, després de recórrer el terreny diverses vegades, va decidir que dalt la torrassa del castell  hi havia suficient lloc per a ell.

No s’ho va pensar més. Estava ben decidit i, amb aquesta convicció, va començar a portar grans feixos d’herba cap a la torre per fer-se un bon coixí on poder descansar.

El drac no era conscient que les seves anades i vingudes estaven esfereïnt la gent del poble, preocupant als grans mandataris de la cort i posant en alerta els soldats del rei.

En arribar el vespre el drac  estava tan cansat que no va trigar a quedar-se ben adormit damunt el seu jaç d’herba.

La lluna era plena i el mantell del cel cobert d’estrelles en el moment en què la guàrdia reial s’afanyava a pujar escales amunt amb les espases ben esmolades i una tupida xarxa molt resistent. Avançaven tremolant de por, en silenci i ben poc a poc. Volien sorprendre la temuda bèstia que havia gosat ocupar la torre del castell.

No cal dir que l’estratègia que havien planejat els va sortir bé. El drac dormia plàcidament quan li va caure la xarxa al damunt i, en un tres i no res, es va trobar immovilitzat  de cap a peus.  El pobre drac  estava tan sorprès i angoixat  que tan sols li sortien petites flamarades dels queixals, tan petites que no espantaven ningú.

La notícia de que un drac havia estat capturat dalt de la torre va córrer ràpidament per totes les sales i salons del castell, tant va ser així que a la fi va arribar fins la filla del rei, una joveneta molt trempada i força decidida.

A partir d’aquell moment, la jove princesa va tenir molt clar que no es volia perdre l’oportunitat de veure un drac de ben a prop. El permís dels seus pares segur que no el tindria però es va dir que ja trobaria la manera d’escapolir-se cap dalt de la torre.

Així va ser, aquella mateixa nit, aprofitant que els guardes festejaven distrets la seva  gesta, ella va passar creuant pel seu darrera amb un llibre a la mà. Si la descobrien sempre podia dir que aquell ja el tenia molt vist i l’anava a canviar per un altre.  Superada la situació  es va enfilar ben de pressa escales amunt.

Per fi el seu desig va ser acomplert.  Davant seu va poder veure aquell drac que havien  qualificat de monstruós. Era ajagut en un racó on no li arribava la llum del sol i es trobava encadenat amb una gruixuda anella fixada al voltant del coll. A la jove princesa no li va semblar pas que aquell drac de posat tan trist i plorós fos un monstre perillós, així és que no va dubtar a apropar-se cada cop més mentre li deia com de bonic era i, en ser ja al seu costat, li va mostrar les acolorides pàgines del llibre, a la vegada que l’omplia de carícies, petons i abraçades.

A mitja nit del següent dia la princesa va tornar a escapolir-se cap a la torre amb un parell d’eines ben amagades sota el seu capell. D’on va treure les eines ningú ho sap, és un detall que s’ha perdut al llarg dels anys.

El cas és que després de molts esforços la filla del rei va aconseguir, per fi, deslliurar el drac del cadenat que el tenia presoner i aquest es va emocionar tant en veure’s alliberat que no podía deixar de plorar. A contracor la pricesa el va animar per tal que marxés ben de pressa i després de fer-li una última abraçada va contemplar com era de  magestuós el  seu vol  mentre es perdia en la llunyania.

No va ser fins l’endemà que es va descobrir que el drac havia aconseguit fugir d’una manera força misteriosa, doncs l’anella que l’empresonava era ben tancada.

Tampoc ningú se sabia avenir del fet que, travessant els camps, hagués aparegut, d’un dia per l’altre, tot un llarg corredor de roses vermelles. Tots menys la princesa; ella tenia molt clar que les llàgrimes del drac caigudes damunt els camps de blat havien causat aquell espectacular prodigi.

És per això que des de llavors a Catalunya se segueix conservant  la tradició de regalar un llibre a la persona estimada, una espiga de blat i, una rosa tan vermella com la propia sang.

Pilar Zabala