Joc de paraules: daus, paracaigudes, àbac, fletxa, bombeta

No se si somiava estant adormida o be estava desperta i la meva imaginació em va portar a somiar amb coses tan absurdes com les imatges que esteu veien. però no, no dormia. Estava ben desperta i de sobte, vaig tenir un rampell. Tenia la necessitat de tornar a les golfes.

Per aquells dies em trobava de vacances a una masia, be dic masia per dir alguna cosa ja que era una casa vella a la qui li faltava un bon retoc de dalt a baix. Pertanyia als meus avis i recordo que de petita hi anava a passar els estius i no se per quin motiu vàrem deixar d’anar-hi. Sense pensar-m’ho dues vegades vaig fer la maleta i allà vaig anar a parar sense saber com ho trobaria, us ho podeu imaginar? em va caure l’anima als peus, però a la vegada em sentia feliç recordant la meva infantesa, jugant amb els meus germans que eren més petits que jo.

Ens encantava pujar a les golfes on hi havia una quantitat d’objectes tan antics com estrafolaris. Es veu que els meus avis inclòs havien guardat objectes dels seus pares. Ens posàvem a remenar i jugàvem amb coses que ni tan sols sabíem quin us podien haver tingut però el que més ens cridava l’atenció -no sé per que- eren uns DAUS amb uns dibuixos a cada cara. Els tiràvem en l’aire i  creàvem una història…

Després de tants anys pensava que no els trobaria, però el destí o l’ànsia de trobar-los va fer que els veies. Com si fossin un tresor, amb molta cura els tiro en l’aire. El primer era un ÀBAC, conto les voles que hi ha, una, dues tres… quinze! Vol dir que son quinze metres que m’he de llançar en PARACAIGUDES! N’he de buscar un, remeno i remeno i …el trobo. Surto a l’exterior, el provo i funciona, a una alçada considerable el faig baixar i amb tan mala sort que quan aterro veig que he anat a parar lluny de la casa, estic espantada i no se que fer. De sobte veig a la vora meu que hi ha una gran FLETXA pintada en negre sobre una pedra grandiosa. És un senyal, no tinc res a perdre li faré cas.

I, just, em porta a l’entrada de la casa. Ja era de nit, la casa estava a les fosques i n’hi m’havia adonat que no hi havia llum, no funcionaven. La por va entrar a dins meu, tot era negre amb olor a casa antiga, un retoli es va creuar als meus peus, en la poca claror, veig que hi ha unes tranyines penjant de la BOMBETA. De sobte la llum s’encén uns segons i s’apaga de cop-És un senyal. Vol que marxi de la casa, surto esfereïda i amb els daus a la ma ben abraçats torno al meu destí.

Clara Bruguera