nov 01

abuelitaLa Sala estava plena a besar, tota la gent del la petita comunitat no es va voler perdre aquell judici, que tenia al poble dividit. L’acusació era d’assassinat.

Una part es decantava per la hipòtesi, que era impossible que aquella dona menuda i complaent fos una assassina. Una dona que davant del Jutge, semblava estar més interessada en posar be les agulles que retenien els cabells al seu lloc, que no pas de les preguntes que li feien.

 Els altres deien que era massa casualitat que tota la família i els amics íntims, que vivien al costat de casa seva,  haguessin mort en poques hores de diferencia. Les preguntes del jutge semblava que ella no les entengués,  perquè es limitava a encongir les espatlles i dir que no entenia res de res. Repetia una i altra vegada que havia fet el que acostumava fer, quan es dedicava a cuinar aquell plat exquisit que totes li deien que tenia la ma trencada, per lo bo que li sortia.

A taula  d’aquell dia programat tenia a quasi tota la família, tots menjaven amb gana alabant lo bo que li havia quedat, -com sempre afegien la majoria-  i van repetir. Alabaven aquell toc picant del bitxo que feia aquell menjar tan atractiu al paladar.

 A l’endemà, van aparèixer morts.

Tan mateix com els veïns de la casa que estava a tocar, també van aparèixer sense vida.

Tots amb el mateix pronòstic del metge. Enverinats.

El jutge li preguntava sense donar treva, què havia fet. Volia saber el com i el per què. Però sobre tot, quin motiu tenia per no haver ni tastat aquell menjar.

La dona estava ofesa, remugava sense parar, dient que després d’estar tantes hores a la cuina, no li venia de gust menjar, i com  fenia moltes vegades, es va dedicar a servir-los a tots, molt contenta en veure lo a gust que s’ho menjaven.

Però… i els veïns?  Ella admetia que quan feia aquell menjar en feia sobradament, per poder donar-els ‘hi  perquè gaudissin com la seva pròpia família, no era la primera vegada que ho feia.

A la Sala va entrar l’ajudant de policia, i va anar directe al jutge. Li va parlar a cau d’orella, mentre li ensenyava un paquet. El jutge va mirar i remirar, mentre llegia una nota. La sal de cuina estava barrejada amb cianur.

Tot va quedar aclarit. Quan li va preguntar a l’acusada, no va fer cap gest estrany. Es va limitar a dir que dues setmanes enrere, havia anat a comprar, per tot el mes, i que com tenia ratolins, havia demanat al dependent algun producte per exterminar-los. Pot ser sí, que sense adonar-se’n ho havia barrejat amb la sal.

Des de la finestra de la seva cel.la va veure com tots els veïns, es reunien al cementiri, per acomiadar a tots els morts.  Ella va tornar a arronsar les espatlles, mentre pensava que el mon estava ple de desagraïts. Mai més, tornaria a cuinar per tanta gent. Al cap i a la fi no li agraïen, van tenir la desconsideració de morir-se sense donar-li ni les gràcies. Mentre pensava això s’anava post be les agulles que recollien els cabells.

Teresa Vidal

Novembre 2020

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

6 Comentaris a “Un error quasi sense importancia”

  1. Montse Sales escrigué:

    Molt bo Teresa, però em sembla que quan s’acabi tot el confinament tampoc aniré a dinar a casa de cap veïna.

  2. Pilar Zabala escrigué:

    Vaja vaja amb la velleta, si és que no et pots fiar de ningú per mes dolça que sigui la seva aparença.
    Trobo molt ben pensada i escrita aquesta narració teva

    Una abraçada

  3. Rosa C.L. escrigué:

    Quina ironia tan fina que transmet el teu relat. La meva àvia ja m’ho deia allò de què “el món està ple de desagraïts”. Total, va ser un petit error.

  4. Jordi Vidal escrigué:

    M’agrada molt l’ecrit!

  5. Teresa Vidal escrigué:

    Moltes gràcies a totes pels vostres comentaris. Jo he tingut feina i enrabiades amb el PC. Però ja està ressolt. Una abraçada a totes.

  6. Jordi Vidal escrigué:

    Si si, això dels PC’s que se suposa que ens han de fer la vida més fàcil, molts cops no fan més que posar pals a les rodes….és el peatge que hem de pagar per evolucionar.

Fes un comentari a Teresa Vidal

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress