TEMA LLIURE DEL MES

Escriu un parell de receptes per cuinar uns ingredients estranys, com una taula de fusta en un lloc d’Alaska i una rebosteria espacial amb roques del planeta Mart

Es dur viure a Alaska quan arriba l’hivern. Que lluny ha quedat el bucòlic paisatge del temps de bonança. Ara de tot aquell esplendor tan sols es mostren un parell de colors, el verd dels avets i la blancor de la neu que tot ho cobreix, un panorama que tampoc deixa de tenir el seu encant si es disposa de tot el necessari per superar les inclemències del temps i les seves consequències.

Visc a Anderson, una localitat de gairebé 270 habitants i en aquest moment les meves variades reserves d’aliments han baixat a límits gairebé finits. D’acord que de salmó, arengades i carn de cérvol -ja siguin assecats o congelats- no me’n falta ni me’n faltarà, però ja estic cansada de menjar sempre el mateix, perquè encara que ho cuini de diferents maneres no aconsegueixo disfressar el seu sabor.

Avui que fa un fred extraordinari he aprofitat per llençar al foc la vella tauleta de fusta; una tauleta que em fa mes nosa que servei perquè sempre acabo ensopegant amb ella.

En contemplar les seves cendres m’ha vingut al cap una boja idea que no per eixelebrada deixa de ser interessant, si més no em tindrà entretinguda un estona.

Agafo amb molt de compte les cendres de la tauleta i afegeixo un polsim de canyella, un altre d’orenga, un trinxat molt fi de farigola i llorer (què faria jo sense la meva previsió d’herbetes) afegeixo dues cullerades de patata en pols, quatre d’ou deshidratat i un pessic de sal. Ho remeno tot ben remenat i per acabar ho aboco a la paella. Després volta i volta… i aqui tinc una fantàstica truita de cendres de fusta.

Ara, per arrodonir-ho, només em falta unes postres igual d’originals. Penso que podria treure un bon profit d’aquell tros de pedra que provinent del planeta Mart em va foradar la teulada, d’això ja fa uns quants anys. Ja està decidit, llimaré la roca tant com pugui i posaré la ratlladura resultant dins la batedora perquè quedi ben fina. Aconseguit ja aquest propòsit afegeixo una cullerada de farina, dues de xocolata, dues més d’ou, un got de llet (aquests tres últims ingredients són naturalment en pols) i tres cullerades de sucre. Ho barrejo tot ben barrejat, ho aboco dins el motllo rodó i cap al forn una mitja horeta. Passat aquest temps ja és ben cuit i a punt per menjar.

Aquest saborós i extraordinari dinar de festa ha passat en un tres i no res a la meva panxa acompanyat d’un bon vinet de l’Empordà. Qui m’ho havia de dir… el cas és que mai fins ara havia menjat tan bé i tan a gust.

Si algun dia veniu a visitar-me a Alaska no dubteu que sereu ben servits.

Visca la innovadora cuina de fusió.

Pilar Zabala

Novembre 2022