Un viatge organitzat em porta fins a A Coruña un matí del mes de febrer. En arribar veig un cel gris i trist, tot ell tapat per espesses nuvolades que no triguen a mostrar les seves  capacitats. Sol, vent, pluja, calamarsa, fred i, un altre cop el sol i tot això en tan sols un  parell d’hores.

L’hotel està situat davant la platja de Santa Cristina, en una urbanització  turística que porta el mateix nom. Darrera d’aquest edifici la Ria de Mendel transcorre tranquil.la tot  vorejant un bonic passeig que, per la tarda i a conseqüència de la baixamar, mostra al seus peus una extensa porció de terra humida amb tot de petits manyocs d’algues oblidades i també moltes petxines.

La finestra de l’habitació mira directament al mar i em deixa veure  com les contínues onades  descarreguen amb força damunt la castigada sorra una blanca i ampla cinta escumejant. Mar endins un grup d’uns vint joves surfistes desafiant el fred i la calamarsa s’esforcen per cavalcar damunt les onades fins ben entrat el capvespre, moment  en què comencen a parpellejar un darrera l’altra els llums  dels vaixells que es troben ancorats dins la dàrsena del port.

Comença a plovisquejar quan ens dirigim amb  l’autocar a la ciutat de Lugo. Un cop allí travessem la magnífica muralla que envolta el centre històric d’aquesta ciutat, l’única   que es conserva  totalment en bon estat. A l´arribar ens acull una estona la plaça porxada i després sota l’abric dels paraigües ens dirigim cap a la Plaça de Santa Maria on es troba la Catedral. En el seu interior observo que els estils romànic i gòtic es barregen en contrast  amb el barroc de la sagristia, el claustre i un parell de capelles, entre elles la que anomenen La Virgen de los Ojos Grandes, però el cert és que a  mi no m’ho varen semblar tant grans. A la plaça Major l’edifici neoclàssic de l’Ajuntament apareix magnífic i majestuós tot i la forta tempesta que cau.  Adéu ciutat, adéu muralla, adéu pont romà, el mal temps ens fa fora i marxem sense haver tingut  temps per coneix´ens millor. Abundants llàgrimes de pluja ens acompanyen relliscant tremoloses vidres avall, apesarades per tot  allò que, sense voler-ho, ens han privat.  Poc després els flocs de neu comencen a emblanquinar el paisatge.

Grans nuvolades fosques amenacen aigualir el recorregut pels agradables indrets de Betanzos, una ciutat de comarca essencialment turística. Els seus carrers empinats em duen fins  l’antic convent de San Antonio, que forma part d’un magnífic conjunt arquitectònic situat dins el casc antic. Les Boniques cases centenàries de marcada línia indiana es barregen amb façanes de grans balconades envidriades  i amb d’altres  pintades amb diferents colors;  n’hi ha de blaves, verdes, vermelles, grogues, roses  i carbasses.  A la part baixa i gronxades suaument  per les  aigües de la Ria, les barcasses reposen ara adormides esperant l’arribada de la primavera que els durà un major nombre de  turistes i també el nou retorn dels estiuejants.

El temps es comporta prou bé a Sant Andrés de Teixido És aquest un llogarret molt bonic enclavat dalt d’un penya-segat i amb una panoràmica que és una meravella. L’actual ermita que es troba en aquest llogarret  va  ser construïda entre els segles XVI i XVII i presenta un estil marcadament gòtic si bé el retaule central és pràcticament barroc. Dins del poble unes quantes paradetes mostren típics productes artesanals i els venedors em regalen un pom d’una planta que ells anomenen de l’amor i al mateix temps  em donen a conèixer la història d’una llegenda que diu que a Sant Andrés de Teixido qui no hi va de viu, hi va de mort.  A prop de Sant Andrés de Teixido es troba el mirador de Fontela on es pot admirar un espectacular penya-segat que és el quart més gran d’Europa amb 620 metres d’alçada.

Durant un dels recorreguts per carretera he pogut veure com a As Pontes s’aixeca una gran i poderosa xemeneia de 360 metres d’alçada. També  crida la meva atenció la magnífica situació del  poble d’Ortigueira, crescut a la riba d’una preciosa ría i sembla ser que és aquí en aquest paratge, on a l’estiu es celebra el famós festival internacional de música celta.

El temps es manté indecís a Viveiro, lloc on particularment destaquen el convent dels pares franciscans, que data del any 1344 i és considerat monument histórico-artístic nacional, les antigues portes de la quasi pràcticament desapareguda muralla i el gran llac d’aigües tranquil.les que té set quilòmetres d’amplada.

El conjunt históric de Santiago de Compostela és francament impressionant i el fet de caminar pels seus  emblemàtics carrers empedrats amb  blocs de granit que el pas de la gent ha anat polint amb una pàtina llisa i brillant  m’ha  situat a l’època medieval, fins i tot les venedores assegudes al voltant del mercat amb els seus cistells plens de verdures fresques han contribuït a crear en mi aquest miratge. La gran Plaça de l’Obradoiro, de forma rectangular, acull diversos edificis importants i entre ells destaca el de la Catedral, que es troba situada dalt d’una escalinata ornamentada amb motius barrocs i romàntics. Un cop traspasso la porta barroca de l’entrada em trobo amb el famós pòrtic anomenat de La Glòria, d’estructura romànica que va ser esculpida pel mestre Mateu l’any ll68 i aquí no puc deixar d’admirar el seu magnífic treball dins el diferents grups escultòrics que representen l’Infern, la Glòria i la Passió. Una volta  de vint-i-dos metres d’alçada resulta ser un bon punt per contemplar, igual que el famós Botafumeiro, que de manera majestuosa presideix imponent al mig de la gran nau central. Tres torres coronen la façana,  en la de la dreta  hi ha la campana, a la de l’esquerra la carraca i entre totes dues presumeix la del rellotge.

El Pazo de Oca, antiga residència dels Ducs de Medinacelli, té 8 hectàrees de jardí i 10 de bosc. Dins el gran jardí em crida l’atenció la quantitat de camèlies florides, algunes de molt perfumades, que es veuen al llarg de tot el recorregut i entre totes les diferents espècies florals destaquen una Criptomèlia (camèlia) de 340 anys i una esplèndida sequoia de 75. Un gran llac és el centre d’atenció de tots nosaltres per les dues barques de pedra i els dos remers, dempeus cadascun a la seva barca, que representen la vida i la mort.

La Torre de Hércules, a A Coruña, s’alça orgullosa de cara al mar damunt un petit promontori cobert de gespa. Cau una fina pluja quan comencem l’ascens per un ample camí mentre el fort vent fa del tot inútil obrir el paraigües. Les grans onades espeteguen furioses contra l’escull i  les ràfegues de vent s’incrementen de tal manera que a estones es fa  difícil avançar.  Falten tan sols sis graons per arribar al peu de la torre quan prenem la decisió de tornar enrere, ningú vol arriscar-se a prendre mal per culpa d’aquesta extraordinària ventada. Ens dirigim cap el centre de la ciutat i  ens endinsem pels seus animats carrers, on gent de totes les edats caminen sota la pluja, s’aturen i conversen tranquil.les entre elles.  Al mig d’una gran plaça que porta el seu nom,  Maria Pita, llança en mà, ens observa encuriosida dalt del monument erigit en memòria de la seva gesta, i al seu darrera l’esplèndid edifici regi de l’ajuntament amb les tres cúpules de color granat i les seves porxades, obre les portes als visitants. Resulta tot un plaer seure una estona en un dels bancs d’aquesta plaça i admirar tot el conjunt. També em crida agradablement l’atenció la gran quantitat d’edificis que  mostren les seves balconades amb tancaments blancs i totalment  envidriades i que lluny de resultar extravagants  ajuden a crear una harmonia força elegant.

Grans boscos d’altius eucaliptus s’estenen al llarg de les carreteres mig amagant  als viatgers molts dels bells i encantadors llogarrets, camins i prats, que he pogut entreveure,  llocs per els que m’hauria agradat endinsar-me si hagués disposat del meu temps, i caminar tranquil·la sobre la flonja i atapaida herba.

Galícia, mare de gent amable generosa i cordial, gent que vaig sentir propera quan en dirigir-me a ella em va informar amb detall i fins i tot hi va haver qui em va acompanyar fins ben a prop del carrer o la plaça  on jo volia arribar.

Galícia terra formosa que va parir fills que no sempre va poder alletar, fills que van haver de marxar lluny, cap a altres terres i es van convertir en emigrants, fills que essent lluny d’ella no la van deixar de somiar i enyorar.  Galícia, mare de fills que han deixat una forta empremta dins de molts cors, com l’heroïna Maria Pita, la poetessa romàntica Rosalia de Castro o l´indiscutible geni creatiu Luis Seoane i tans d’altres, el record dels quals encara perdura fortament gravat dins la memòria col.lectiva.

Pilar Zabala