Dins l’avió que em transporta a l’illa de Menorca repasso amb il.lusió la llista de llocs que vull visitar. Disposo de deu dies de vacances en un hotel situat en un lloc de  la costa anomenat Arenal d’en Castell. Som al mes de Novembre i ara les hores de llum s’amaguen i fugen de pressa. És per això que quan arribem al nostre destí la nit s’ha fet  ja la  mestressa  i mostra orgullosa el seu mantell més fosc.

L’endemà al matí surto del llit tot just quan comença a clarejar, separo les espesses cortines que amaguen la petita terrassa i em quedo bocabadada. La imatge d’una gran i esplèndida cala en forma de petxina és al meu davant protegint amb els seus braços de roca dura la quietud d’unes aigües que reposen tranquil.les mostrant les seves lluïssors platejades.  Tan sols una lleugera brisa s’aixeca prudentment silenciosa i ajuda a lliscar suaument fins a la platja un seguit de petites onades que deixen damunt la sorra la ofrena dels seus brodats festonejats d’escuma blanca. A l’extrem esquerra del penya-segat un grup de casetes blanques s’apinyen i es sobreposen entre elles formant un conjunt que lluita per no trencar  l´harmonia.. El braç del costat dret mostra el seu espai ple de pins i també algunes palmeres que deixen entreveure unes poques cases de teulades netament vermelles. A l’horitzó el sol s’aixeca amb el seu millor vestit i em dóna el bon dia amb un immens badall ple de tènues clarors groguenques.

Després d’aquesta inesperada sorpresa matinal sento la necessitat de sortir aviat per anar a resseguir els contorns d’aquesta illa. La ruta amb cotxe em facilita el poder decidir  els horaris i els llocs a visitar,. Per això després d’esmorzar ja em poso en marxa.

Em sorprèn gratament la inesperada verdor que es dibuixa per tot arreu, la fresca i tendra herba dels prats, les flors que encara segueixen florint i la curiosa rodonesa que presenten totes les plantes, igual que els petits turons.

Una carretera sinuosa em porta fins al Mont Toro, la muntanya més alta de l’illa amb  358 metres d’alçada. La meva arribada coincideix amb la sortida d’un parell d’autocars plens de gent i això em permet gaudir amb tranquil·litat d’aquest lloc que respira pau i repòs. Aquí s’aixeca un santuari del segle XIII dedicat a la Verge del Toro, lloc considerat per el menorquins com a centre espiritual de l’illa . Des de el seu privilegiat mirador gaudeixo d’una espectacular vista  de l’illa amb el Parc Natural de l´Albufera en primer terme i el port de Maó al fons.

Evidentment turística per la quantitat d’apartaments que posseeix, Cala Galdana descansa ara amb la seva cara més bonica, lliure del brogit que suporta els mesos d’estiu. Unes escales de fusta en l’aparcament d’aquest indret són el punt de partida per  arribar caminant  fins a la Cala Macarella, una pujada que m’acaba resultant  inacabable i esgotadora. A la fi els graons acaben davant un ample camí sembrat de sots, terra humida i pedres cantelludes, però que transcorre esplèndid enmig d’un bosc frondós ple de pins i esquitxat per tot un seguit de matolls coberts de diminutes i delicades  flors de color violeta. Mitja hora després unes altres escales baixen envoltades d’una vegetació que amaga la fi del descens. Em plantejo tornar enrere però els peus, com si no fossin meus, segueixen baixant tossudament fins arribar a la platja i és llavors, quan puc contemplar agraïda l’esplèndida bellesa d’aquesta cala que es manté verge gràcies a l’abric del rocam i els pins que l’acompanyen mentre ella es banya tranquil·la en unes esplendoroses aigües color turquesa.

A partir d’aquí els magnífics paisatges se succeeixen i es perfilen com les diferents perles d’un mateix collaret. Cala Mitjana és netament  preciosa, Cala Macarelleta i Cala Morell, petites i ben resguardades pels penya-segats, Na Macaret, Blanes, Turqueta,  Forcat, així com  d’altres, són totes elles inoblidables. També resulta bonica la platja de Binibeca al costat de l’antic i pintoresc poble de pescadors, amb els seus entranyables carrers estrets i serpentejants, vorejats de blanquísimes cases encalcinades on no hi falten petits detalls de bon gust  agermanats amb alguns testos coberts de flors.

Una altra característica important  són les diferents  excavacions que s’estan duent a terme per fer sortir a la llum importants jaciments procedents de l’era megalítica. Navetes, Taules i Talaiots em parlen dels costums d’aquestes antigues civilitzacions. Les restes de les seves construccions, fetes de  pedra són  espectaculars i se´m fa difícil imaginar com s’ho van fer per poder transportar i aixecar els grans blocs de pedra que feien servir d’eix a les naus que els servien per reunir-se i sembla ser que també van utilitzar per a diferents usos moltes de les coves naturals que hi ha a  l’illa.

També el port natural de Maó és extraordinari, tan per la seva gran extensió i bellesa com per  la netedat i transparència de les seves aigües que són tranquil.les com les d’un llac. Caminant pels seus empinats carrers he pogut veure alguns edificis modernistes,  així com el mercat d’abastiment que aquí està dividit en un parell d’edificis propers, molt curiosos de veure, però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat  el del peix, situat damunt un antic baluard del segle XVIII. Una altra cosa que m’ha impressionat profundament ha estat  la visita a la fortalesa de La Mola amb els seus llargs foscos i humits passadissos subterranis, plens de racons i profunditats tan inesperades que provoquen espant. No puc deixar de pensar en els pobres homes que durant un llarg temps es van veure obligats a ser aquí inútilment perquè aquesta fortalesa, construïda entre l848 i l875 va quedar antiquada abans de ser finalitzada degut als nous avanços que es van donar en matèria d’armament.

L’escultura d’un cavall gegantí alçat damunt les seves potes del darrera és el primer a donar-me la benvinguda a Ciutadella. És aquesta la segona ciutat important de Menorca i el seu port està format per una curiosa i estreta llengua de mar que li dóna una empremta especial i molt agradable. Ciutadella és bonica i senyorial i resulta molt gratificant passejar sense pressa pels carrers empedrats del casc antic amb les seves botigues i palaus i on la majoria de les cases mostren les portes i finestres  pintades d’un relaxant color verd anglès que crida l’atenció  per la bona imatge de conjunt que mostra.

Ha arribat  el moment de dir adéu a Menorca, les meves vacances s’han acabat i per acompanyar la meva tristor sembla que fins i tot el dia em vol fer companyia perquè s’ha posat a ploure i ha deixat pas lliure al fred.

M´en vaig Menorca, però tornaré.

Pilar Zabala